Era una industria artesanal i familiar que requeria un treball de moltes hores i molt dur.
A les regions mediterrànies normalment es treballava en espais oberts, al camp i als països del nord de pluja i fred eren espais mes o menys tancats.

Les produccions familiars es venien sobre tot per encàrrec i en mercats ambulants.
Els fabricants de cordes també feien trenes d'espart fetes a mà, que convenient treballades, se'n feien soles per fer espardenyes.

Aquesta industria artesanal, com a tal deixa d'existir per el servei que donava a oficis que igualment queden obsolets. Es continua la fabricació a nivell industrial i s'incorporen les fibres artificials.

Cordes trenades:
En la corda trenada les fibres s'entrecreuen en espiral.

Cordes torçades:
Una corda torçada no es res més que una sèrie de fils retorçats.
Amb aquest mètode les fibres son agrupades en paral·lel i es retorcen per formar fils que al seu temps es retorcen formant la corda.
Aquesta estructura es va repetint en cada etapa de la fabricació d'un sol fil fins arribar a les cordes més grosses.

Aquestes, les torçades, son de les que en parlarem.

N'hi han evidències de fragments fossilitzats o trossets de cordes que s'han descobert en assentaments prehistòrics datats a 17000 anys abans de Crist.

Una de les primeres civilitzacions que van desenvolupar eines especials per fer cordes eren els egipcis que feien les cordes amb les fibres de canyes i les usaven per arrossegar les grans pedres i per construir els seus grans edificis.

Al voltant de l'any 2800 abans de Crist, els xinesos ja feien servir el cànem com a matèria per fer les seves cordes, al llarg del temps els artesans van estendre el seu ús per Àsia, Europa i la India.
Naturalment en altres indrets es feia servir per fer cordes les plantes que tenien més a mà, fibres de palmera, de lli, d'herbes, de papirs, etc.
Tampoc podem oblidar les cordes fetes amb pel d'animals com la crin dels cavalls o la llana i el cuir fent-ne tires i trenant-lo.

Durant la Edat Mitjana la fabricació era en mans d'artesans molt especialitzats i el seu art es mantenia en secret, per això no s'ha trobat quasi res escrit sobre aquesta artesania.

En els grans vaixells les cordes curtes no tenien gaire utilitat. Per allargar una corda s'empalmaven trossos més curts i la manera d'empalmar feia que es dupliqués el seu diàmetre i ocasionaven problemes en les politges i altres aparells usats al vaixell.

Amb els pas dels anys es va anar perfeccionant les tècniques de producció i ja es fabricaven cordes de més de 300 metres.
Aquestes cordes es feien servir als grans vaixells a on es podien fer servir varis quilòmetres de cordes que es necessitaven en les seves grans estructures.

La experiència i la pràctica dels artesans era cada vegada millor, es va donar un salt molt gran i real en aquesta artesania quan es va presentar un invent anomenat "Cordelier" desenvolupat per un anglès al 1792, era Edmund Cartwright (1743-1823) també impulsor de molts altres invents que van ajudar a iniciar l'era industrial en el tèxtil.

Durant els segles XIII a XVIII a Europa es van construir edificis molt llargs per fabricar les cordes dels grans navilis.
Aquets edificis permetien fer sota teulada cordes de 300 metres.
Els cordons i cordills per fer cordes estaven col·locats a un extrem del edifici fins que els retorçaven per formar la corda final.

Durant la era industrial es van fabricar les primeres trenadores i les cordes trenades cada vegada més van començar a substituir les cordes torçades.

Entre els anys 1940 i 1950 es van fabricar les primeres cordes de fils sintètics relegant cada vegada més les fibres naturals a l'artesania.

En èpoques d'escassetat molts corders va recórrer a fabricar les seves cordes amb les restes de filatures de moltes i diverses procedències.